Fa un any després d’una xerrada on jo feia apologia de què realment m’agradava la meva feina, acabat el col•loqui una persona em plantejà una qüestió:“tu ets dels qui vius per treballar oi? no treballes per viure?” Històrica dicotomia on la primera opció estaria basada en la què les persones dediquin la seva vida al creixement professional, oblidant l’esfera personal i familiar. Mentre que la segona implicaria que les persones els agradi o no allò que fan, hi dediquen les hores justes.
Crec que és recomanable i existeix una tercera opció; és aquella en què les persones han de tractar de fer allò que realment les ompli, amb tot, atesa la situació laboral actual, moltes persones no l’acompliran de forma immediata. Maslow deia que una vegada les persones han acomplert les seves necessitats bàsiques, el seu proper desafiament és l’autorealització; en definitiva treballar tan sols per diners pot ser insatisfactori i no implica que les persones estiguin implicades. De ben segur els venen al cap moltes persones que coneixen que ho fan per vocació i no diners. Ara bé, si bé és cert que si l’empresa és pròpia o un és autònom es té la sensació immanent de ser on volem estar i d’oblidar-nos a voltes dels maldecaps, hem de ser conscients que això també pot succeir pels que són assalariats; ja sigui perquè es reconeix l’esforç i el valor del treball o bé, per la capacitat de conciliar i compartir els objectius de les persones amb el propi projecte empresarial.
Tanmateix, ser paladins d’aquesta tercera opció significa evitar alguns errors pel fet de no internalitzar el temps com a cost d’oportunitat, fixin-se que en les democràcies occidentals es cau en l’equívoc de recompensar l’esforç en hores en lloc de la productivitat. Alhora, si bé hem d’abolir tots plegats el que s’anomena estrés “negatiu” (o distrés), existeix un altre estrés positiu (o eustrés) vinculat a una sensació d’haver realitzat correctament una tasca o objectiu, on per tant, el resultat final no és ansietat sinó felicitat. Tercer element, tot i que som treballadors que vivim en el context de la societat de la informació seria bo una certa dieta hipoinformativa deixant de revisar correus electrònics constantment, llegint el que realment és necessari a dintre i fora de la teva feina, etc. I, finalment, cal concentrar-se amb el que realment és significatiu per assolir els reptes. Per fer-ho els aconsello explorin tant la llei de Pareto o principi 80/20 que bàsicament podríem inferir que diu que el 80% dels resultats els aconsegueixes amb el 20% d’activitats; i, per altra banda, la llei de Parkinson, que infon que cada vegada un visualitza com a més complicada una tasca com més temps es disposa per executar-la. En definitiva, concentrem-nos especialment amb el 20% de les coses que són prioritàries i ens aporten, i si retallem hores innecessàries farà molt probablement que siguem més eficients i ens concentrem en les tasques realment necessàries per assolir objectius.
Sembla senzilla la recepta…cal tractar de fer el que ens apassioni i, alhora, sumar espai personal després de restar treball ociós. Amb independència d’una de les tres vies escollida, els deixo una frase de Sèneca: “ens preocupem més de viure molt que de viure bé, tot i que cadascú té a les seves mans el viure bé, però ningú és amo de viure molt”.
Eduard Barcons Comellas
barconsce@adbergueda.cat
