Fa uns anys, arrel de la crisi es va posar de moda parlar d’emprenedoria per part de molts, jo el primer,“a emprendre!”. De fet era lògic, ja que tal i com ha acabat succeint, les grans i mitjanes empreses tenien/tindran dificultats per crear molts llocs de treball a curt termini. Per tot això, malgrat no tots/es els/les que estaven/an a l’atur podien ser emprenedors/ores, probablement, per a moltes persones, la sortida s’havia de basar en emprendre.
On passem? D’entrada, a Espanya els emprenedors/ores tenen una mitjana aproximada de 40 anys, en segon terme, amb les estadístiques a la mà, la taxa d’emprenedoria ha disminuït lleugerament, s’ha passat del 7% l’any 2008 al 5,47% l’any 2014 . Per què aquesta disminució? Tot i que durant les crisis són temps d’oportunitats és lògic que un context econòmic advers, mai afavoreix a “llançar-se”. Val a dir també, que la taxa d’emprenedoria dels grans països del continent europeu és molt similar a la d’Espanya i, per contra està molt i molt per sota a països anglosaxons com EUA.
L’experiència dels darrers anys permet copsar com molts emprenedors/ores ho fan òbviament per necessitat o per sobreviure, com molts tenen “menys recursos” i, sobretot, després d’analitzar quins instruments han emprat les administracions per facilitar l’activitat emprenedora, al meu entendre, existeixen vies per incentivar encara més l’emprenedoria. Una renovada aposta, tal i com veuran, no referida al “hard”, és a dir, a invertir amb més magnífics espais físics per allotjar activitats (tal i com hem construït en els darrers anys) sinó al “soft”, a facilitar l’entorn. D’entrada, cal difondre i dignificar socialment la cultura emprenedora (i empresarial) des de l’escola (a primària) fins a les universitats (les quals haurien de tenir un rol molt més central per incentivar i afavorir la creació de noves empreses).De fet, el bagatge d’haver gestionat el projecte “Emprendre a la meva escola al Berguedà” des de l’any 2011 fa que, recollint les percepcions de tota la comunitat educativa dels centres participants, els pugui afirmar que la inserció de l’emprenedoria en l’horari lectiu i assignatures troncals ha resultat un magnífic instrument per a la transmissió de valors, responsabilitat i autonomia. Alhora, també seria necessari vetllar per la simplificació i facilitació administrativa, tot i conscient de la necessitat d’acomplir amb la normativa i seguretat jurídica, a voltes alguns ajuntaments obvien que aquesta és una de les principals línies per fomentar la competitivitat del seu municipi en front a d’altres. En tercer lloc, a ningú no se li escapa que qualsevol cicle d’un negoci o projecte té com a fase determinant l’obtenció de finançament. Fins ara, sempre estava acostumat a esgrimir que normalment hi ha tres fonts d’obtenció de recursos, cadascuna amb els seus pros i contres: d’amics, de la família…; de les entitats financeres que ens deixen un capital a canvi d’un tipus d’interès regulat; i en tercer terme, d’inversors que decideixin participar en el nostre projecte, com per exemple, capital risc.Darrerament però, afegeixo un altre instrument, el crowdfunding (micromecentatge), com saben, una via per finançar idees i projectes per mitjà de moltes contribucions “petites”.Bàsicament, existeixen quatre fórmules, de ben segur alguns de vostès han participat en algun model de donatiu (acostumen a ser projectes solidaris, culturals, etc.) o de recompensa (on la contraprestació és “simbòlica” en forma de productes o serveis del projecte on s’aporta). Ara bé, lluny d’una visió resclosida, hi ha dues altres fórmules en alça que permeten fer viable projectes empresarials o d’emprenedoria, em refereixo al equity crowdfunding, on s’ofereixen accions o participacions d’una empresa que cerca capital a canvi de l’expectativa de beneficis futurs. I, en segon terme, el crowdfunding de préstec, on el projecte receptor ha de tornar el capital rebut i un interès (en alguns projectes socials fins i tot l’interès és zero).Considero que aquesta modalitat de fer micromecenatge via préstecs a banda de tenir un enorme potencial en comunitats locals o a les comarques pel valor de la coneixença, està sent emprada en molts països com a forma d’injectar crèdit públic al sector privat, de manera que amb un percentatge màxim, un projecte empresarial que cerca un préstec via crowdfunding a voltes pugui ser cofinançat en part per recursos públics també.Finalment, ja per acabar aquest recull dels reptes i oportunitats que afrontem les administracions locals, m’agradaria fer un apunt sobre l’emprenedoria social;em refereixo a tot un seguit de pràctiques que tot i poden cercar beneficis aquests estan orientats finalment a un objectiu social, on Espanya és el país europeu amb menys taxa d’emprenedors/ores socials amb un 0,51% en front a Finlàndia amb un 4,25%.Per tant, de cara al futur, l’administració hauria d’implicar-se més al ser una forma d’emprenedoria complementària i amb un enorme recorregut.
Darrerament, per il.lustrar com caram funciona això de l’economia faig servir hermenèuticament un simple avió, on les ales són la política fiscal (que porten a terme les administracions com els ajuntaments) i la política monetària (que regula un tal Draghi des de Brussel·les), mentre que tant les empreses com la pròpia emprenedoria en el seu sentit ampli són el motor de l’avió i principal mecanisme per generar riquesa i valor social.
Eduard Barcons Comellas
Publicat al diari Regio7 a 21 de Juny de 2015
