Recordo el dia que vaig decidir comunicar a la meva família que volia estudiar Ciències Polítiques i de l’Administració, i per contra no cursar una altra carrera amb més suposada inserció laboral o renom. M’apassionava la gestió tecnocràtica de la res publica(no l’exercici de la política); em deien allò tan típic i paternalista de “i ja trobaràs feina de lo teu?”
Calia i cal ser conscient de la inseguretat de la societat de la informació en l’àmbit laboral, per exemple, s’ha escurçat la relació de temps o baula entre el treballador/ora i qui el contracta, ras i curt, tenir una feina per a tota la vida és francament complex. La volatilitat laboral per desgràcia és un fenomen que afecta tant als directius (per exigència de resultats constants) com als llocs de treball amb menys responsabilitats (per facilitat de substitució). Fa uns dies fullejava una revista que verolava l’infaust exemple d’equiparar a determinats treballadors/ores acommodities, pel fet de què en certa manera la globalització ha generat una sobreabundància de persones amb la mateixa qualificació i segons la revista, eren substituïbles com qualsevol matèria prima… Avui dia però, els únics treballadors hipercotitzats són aquells especialitzats o amb llocs de treball no estandaritzats.
Com afrontar positivament aquest món laboral que vivim? D’entrada tenir clar amb el que un pot ser bo i de tractar de ser sempre el millor possible fent el que fas, combinant especialització laboral amb generalització. La majoria de nosaltres hem de tenir present la capacitat de destacar amb certs aspectes (en el fons tenim immanentment “avantatges competitius a desenvolupar”), posar en valor la creativitat, i, com no, fer ús de la intel.ligència contextual. És a dir, si bé sempre ens han fetlaudatio de la intel·ligència racional i de l’emocional (entendre els demès i que t’entenguin), avui dia és essencial establir una conjunció entre saber observar a l’exterior (què passa al voltant) i a l’interior (què volem i podem fer); pot semblar baladí però els asseguro que són d’aquelles habilitats enormement diferencials. Per altra banda, a voltes un té l’ocasió de trepitjar l’acadèmia, sempre m’agrada etzibar-los tres missatges, primer, si un decideix anar a la universitat és perquè realment s’ha plantejat el “perquè” vol estudiar quelcom, és conscient del deure d’adquirir coneixements i, sobretot, la necessitat d’aprendre habilitats. En segon terme, ja va sent hora de desterrar allò que si “un va estudiar per una determinada cosa, només pot treballar en allò” i, darrer mantra, si un vol treballar on viu probablement en moltes ocasions haurà de ser molt bo o tenir la capacitat d’adaptar-se a altres feines gràcies a les seves habilitats, o bé, emprendre.
Conscient de la situació que viuen moltes persones sense feina o de la situació de molts joves enormement qualificats, espero que alguna d’aquestes notes els puguin servir. En tot cas, si alguna cosa he après al llarg dels anys és la necessitat de qualificar-te constantment en múltiples arenes formatives, ja que pot ampliar les possibilitats de trobar feina en diversos sectors. I, com no un adagi, “la vida és com la fas, no et pots escapar, anticipa’t a ella”.
Eduard Barcons Comellas.
Gerent.
Berga, juny de 2014
