Resulta evident que la reforma de la funció pública hauria d’abordar-se…, bàsicament per millorar el funcionament (que com tot és perfectible) i poder facilitar la tasca dels 300.000 empleats públics aproximadament, que avui en dia treballen a les administracions catalanes. El problema rau en què en molts cassos hem copiat mimèticament a mals models, alguns experts opinen que bona part de l’administració no està orientada a resultats, retiment de comptes i avaluació, i tot plegat, pot generar penombres amb el ciutadà respecte com s’administren els recursos públics.
Segurament, seria necessària la introducció d’una bona política de recursos humans (més enllà de les lògiques legals que han imperat) que modernitzés la promoció, la qualificació i afrontés d’una vegada el debat existent de si seria bo o no dessacralitzar el concepte de funcionari (limitant-ho per exemple els que tinguin funcions d’autoritat com jutges, cossos i forces de seguretat, etc.). En segon lloc, països que llueixen indicadors han sabut entreveure la importància de la funció directiva pública que desenvolupen determinades persones, és a dir, resulta del tot necessari identificar qui són i fins on poden accedir, separar-los del cicle polític-electoral i sobretot, apostar per la seva professionalització per fer front amb èxit –com tota companyia privada- a una situació on l’erari públic té menys diners i del nou repartiment de rols entre l’estat, el mercat i la societat civil. En tercer lloc, hem d’innovar constantment, per exemple, amb les relacions de l’administració amb els ciutadans i empreses, amb mecanismes de govern obert (que implica noves regles sobretot de transparència i participació dels ciutadans en el procés de definició, producció i avaluació dels serveis públics) o bé aprofitar d’una vegada les eines que ens brinda la societat de la informació. I, darrerament, un element essencial, tot i semblar baladí hem de potenciar la meritocràcia i captar els/les millors!
Ja per acabar, ara que s’acosten les eleccions municipals, em ve al cap un eslògan que va citar Bill Clinton en la campanya de 1992”it’s the economy, stupid”,,que, si recorden, per molts analistes va suposar un element fonamental per guanyar-li les eleccions al Bush (pare).Una frase que ara de ben segur ara matisaria introduint, per exemple, l’ètica o bé el concepte sobre el qual ha pivotat aquest opuscle, si realment volem aconseguir una administració més potent, democràtica, eficaç i estimada pels seus usuaris, els governants i partits hauran de fer canvis innovadors de forma decidida.
Eduard Barcons Comellas
